diumenge, 2 de novembre del 2014

#C14W: Barcelona està morta

Barcelona està morta. I té gana.
El colom picoteja l'ull del gos que remena la cua, indiferent. Ella camina lentament, no pot córrer, però té gana, molta gana. Mentre va viure a Barcelona no havia menjat mai carn, però les coses canviaven. Ja s’havia mort un cop.
El gos borni la segueix. Camina pel carrer de Verdi avall, famolenc. El seu olfacte només capta la flaire d'un viu que s'amaga a prop. Udola. El caní, més veloç, se li avança, tot perdent-se de vista en una cantonada. Els seus ferotges lladrucs auguren un àpat ben fresc. Al girar la cantonada, el veu. És un bon àpat, en efecte. Però l'estol de carnissers se li ha avançat. I ara són una dotzena. El gos els gruny, indecís.
Deixa enrere l'escena feréstega i continua endavant. Quan era viva, tenia por de la mort, ara... De què tenir por? En vida ja tenia dubtes de la seva identitat. Un cop morta, encara més. Tan aviat li semblava ser un home, com una dona. Freda.
El seu caminar errant amb prou feines l'ha dirigit uns minuts, que acaba topant-se amb quelcom de naturalesa encara més insòlita. Tres porcs senglars dessagnant-se en un tancat! El parany per als zombis estava preparat.
—Són els temps que corren —remuga el franctirador.
El gos borni es llença al tancat dels senglars sense rumiar-s'ho dues vegades. Ella el va a seguir, quan un tret recorre l'aire. Pensa que aquell so, d'alguna manera, li hauria d'espantar, però el seu cervell en descomposició no recorda per què. Gira en sec i veu de cua d'ull algú que fuig. Inconscientment agafa el gos moribund i comença a cruspir-se'l mentre es dirigeix cap a la plaça de la Vila, un erm marcià, trufat de cràters. El rellotge de la torre assenyala l’hora en què van caure les últimes bombes. I aleshores veu una turba de carnissers, apropant-se-li. Ella també és un zombi, no pot ser que sigui la seva presa. Encara no ho entén.
Mira el nom de la plaça, Ibèria, llegeix sense entendre; i un altre cartell, Sant Crist. Alguna cosa li diu que per allí trobarà refugi. Vagareja per la plaça, ja està saciada. Entra a l'edifici del rellotge parat. Què és, una església?
La noia, tan plena de vida, flaira amb fàstic i desig alhora. El record d'haver estat viva i la fam batallen dins del seu cap putrefacte. Sent que deixa un panteix estrany aquell cos fresc, s'amaga, no ha tingut sort de sobreviure en aquesta ciutat que es devora tota ella.
L'edifici està ensenyorit per una atmosfera enrarida. Ben al fons rere del que sembla un altar, un home el fita brandint el seu punyal ensangonat, que brilla junt amb la lleu llum d'un ciri. Respira amb dificultat degut a l'excitació de ser testimoni d'un panorama tan esperpèntic, homes sense cames, s'arrosseguen com cucs, caps sense ulls, mosseguen l'aire. Ella mira l'home del ganivet. És viu? Dubta un instant abans de discernir la naturalesa d'aquella silueta. Els ulls enfonsats a les conques són l'indici que realment també una espurna de vitalitat encara hi nia. Una espurna cruel, però. Enfortida a l’esguard de l’ombra abjecte d’àngels venjatius. Vol ser forta i deixar els dubtes, si no pren aviat una decisió, aquell instant etern passarà com el llamp, un record a la penombra.
És aleshores, quan l'home, que l'ha pogut fitar millor, abaixa el punyal. En el seu rostre s'hi esbossa un somriure de complicitat.
—No ets la única —digué—. Mira al teu voltant.
I així ho féu. Tots eren morts. O potser no?


Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Lluís Servé Galan
Miri Quatre
TereSM
Montse Medalla
Edgar Cotes

1 comentari:

  1. Fa patxoca, anem aprenent a creuar-nos les intervencions, al final en sabren i crearem escola!

    ResponElimina