El fantasma, a poc a poc, va acostar-s’hi amb gravetat i silenci... Anava
embolicat en una roba completament negra, que li tapava el cap, la cara, tot el
perfil, i no quedava res a la vista, a part d’una mà estesa.
CHARLES DICKENS, Cançó de Nadal (quarta estrofa)
En
observar-lo, Ignatius Werter pensà:
«Ja sabia que vindria, però abans m'esperava els altres dos fantasmes i el
Rajoy per avisar-me!».
Feia por, amenaçava i feia sempre cara de menjar-se nens, si eren catalans.
Però algú va estirar la capa i no hi havia res. Era buit. Ignatius considerà
tot el que havia aprés sobre aparicions mentre estudiava a la lògia Locus 6.
«És per culpa del whisky» —sentencià.
—No té res a veure amb el whisky, encara que ara estàs massa borratxo —li
digué Soraya, el dimoni deforme que havia tibat de la capa.
Recolzat a la barra, Ignatius amb prou feines es mantenia dret. No se li va
ocórrer res mes que preguntar-li:
«On passaràs el Nadal?».
Després d'unes hores més de disbauxa, Werter tornà a casa. Allà, l'esperava
el fantasma del Bárcenas, tot replet de cadenes. No se sentia únic i això
l'indignava amb escreix, tibà una de les cadenes i la feu girar enfurismat, el
so metàl·lic trencava el fred.
—Em vaig immolar per tots vosaltres —cridà el fantasma de Bárcenas— i no
vaig rebre res a canvi. Ara em toca demanar a mi: vull ser el rei d'un paradís
fiscal, entre el mar i les muntanyes. I a prop de la frontera no fos cas...
—No em consta un lloc així —digué Soraya.
Bárcenas es regirà entre les cadenes del seu entorn. Murri, silenciós, es
mirava Soraya amb ulls tèrbols i posat amenaçador. Amb mirada estràbica, ella
s'acomoda la perruca, grotesca i farcida de nusos que ni amb Mimosin se'ls
pot treure.
—Què mires? Babau!
—He vist massa habitacions buides. Llits on encara s’ensumava el perfum
d’una dona... odis, amor. Fa molt de temps que camino sol.
—Prou! Cap a l'infern!
Ignatius es va quedar sol com un mussol. Va sentir que es congelava tot en
arribar el tercer fantasma, l'Alícia. De la boca d'Alícia sortiren serps
disparades cap als nusos de la perruca de Soraya. Tot pudia i la gelor era
terrorífica.
Ignatius aprofità per entrar al telèfon i demanar auxili als caçafantasmes.
«Només existeixen en la ficció», li respongueren abans de fer-li unfollow.
Tot allò pintava malament, però, de sobte, va aparèixer un raig de llum
d'on va sortir per salvar-los a tots el seu líder i mentor, l'home del bigotet
transparent i somriure fals, que a crits va entrar en acció.
—Quiets tots, aquí mano jo!
Per l'altra banda sorgia del no-res un homínid embolcallat amb una enorme
bandera. Somreia amb beneiteria. Tots bavejaven! I entre tots ells aparegué el
mateix fantasma de la transició. Ja hi eren tots.
Llavors va arribar el mateix president Artur a fer fora els dimonis i
fantasmes:
—Au, marxeu. El meu poble mereix respecte!
I els donà botifarra. El mestre Yoda l'aplaudí des de la penombra, mentre
s'assegurava que no molestaven gaire als seus fills per alguns afers
tèrbols.
I una veu potent va cridar
—Jo sóc el vostre pare! —i Junqueras va mostrar tota la seva bonhomia
als atemorits fantasmes del passat.
El fantasma del futur observava tota l'escena, amb un posat confús. Ni ell
mateix no sabia on tot aquell teatre podia anar parar. El Senyor de les
Titelles somreia, observant com els seus ninots executaven aquell ball foll,
però ell només era una joguina més.
De lluny, un corb s'ho mirava tot sense entendre res. El bucle de records
malalts que era l'Infern dels Humans li semblava patètic. Caront observà com la
cua dels difunts per pujar a la seva barca minvava, fins a tal punt de ser
quasi inexistent. I les ànimes? Molts les havien venut al Diable i caminaven
esmaperduts cap a la barca. El Diable havia fet un bon negoci: els humans ho
pagarien car.
Quin goig més sinistre sacsejava les espinades dels dimoniets en veure'ls
arribar. Ja tenien noves joguines per l'Antinadal! Dansaven esvalotats al
voltant de garlandes de foc, on el pudent alè del sofre embogia l'ànsia pel joc
que preveien sufocant i cruel. Els nens als carrers es contagiaren de la seva
dansa i renegaren del Nadal. Tots celebraren l'Antinadal i volien com a regal
un teatre de titelles com aquell. Per fer que s'estabornissin a cops de bastó i
poder encetar una nova obra de teatre. Allò que era el contrari de la vida
quotidiana. Els nens decidiren que havien de crear l'Anti-Tot! Xisclaren amb
joia i excitació!
—Fora l'anglès d'extraescolars! Fora psicòlegs! Fora videojocs que ens
compreu per atontar-nos —cridaven—. Volem sortir al carrer! No
volem que ens ensenyeu a ser xais! Fora encotillaments!
Som persones, volem respecte! Visca l'Anti-Tot!
En l’Anti-Tot hom té cabuda: el poeta, el traïdor i el traït, el somiador i
l’infeliç. La Mort... la rauxa. I el Cor, sempre el Cor. Però, van descobrir
que els pares es negaven a celebrar-ho com ells volien. Llavors, van decidir
que havien d'ocupar el seu lloc com fos. I així va ser com es va crear aquell
indret on regnaven els nens i els adults havien desaparegut completament.
Els Anti-tot començaren a discutir, havien sorgit grups que pensaven
diferent i demostraven el seu desacord sistemàtic contra tot. Mentrestant una
noia es preparava per sobreviure llegint totes les distòpies que trobava. Però
fins i tot llegir distòpies va començar a ser perillós, alguns Anti-Tot
imposaren la delació contra els rebels. La noia va fugir. I va fer bé, ja que
els Anti-Tot van decidir organitzar el major programa de televisió mai vist:
els primers Jocs de l’Anti-Tot.
«Qui el presentaria?», es preguntaven. «I quines proves es disputarien? ».
Tot eren dubtes fins que algú va proposar:
—Farem un programa en prime time d'escriptors!
—Se'ls menjaran!
—Doncs que se'ls mengin!
Cada escriptor havia de fer un relat amb 140 caràcters del millor món
possible, i entre els vots del jurat i del públic decidirien! A les cavernes
del món llunyà va arribar la notícia dels jocs i molts analfabets es sentiren
cridats a representar el seu poble.
—K tmb vlem partisipa an la ksa dls kuentus! —cridaven mentre
s'acostaven al lloc on s'havia de fer el programa, llapis en mà.
Demòstenes, el cap visible dels Anti-tot es gratava la closca plena
d'abundants cabells.
—Això ha d'acabar malament, per força! —digué.
El programa ve començar i cap dels escriptor va poder lluir-se, tots els
llapis es quedaven sense punta i els bolígrafs s'escapçaven.
—Veus què passa quan es retalla en educació i s’augmenten els impostos,
Ignatius? Sóc el fantasma del futur i no m’agrada gens això... —El fantasma del
futur rigué sorollosament—. Si deixeu que us trepitgin els drets acabareu tots
així, mentre l'elit us farà esclaus —el que l'escandalitzà més, però, fou la
notícia que vingué a continuació—. I l’elit, s'haurà de mudar a Catalunya, el
recent nou estat.
—Ezo zerá zi quieren loz Ezpañolez —digué amb veu de flautí el
Fantasma de la Transició, baixet, efeminat i vestit de Generalíssim.
De sobte es feu el silenci, l'urna estava a punt de parlar:
—Una urna que parla? —Obèlix es rascà el cap— Estan bojos aquests
catalans!»
El fantasma de la Transició, vestit de Generalíssim, agafà un contrabaix i
començà a evocar a Patrick Süskind. La música sonà greu. La confusió d'Ignatius
era ingent. No entenia res. Qui eren aquella colla de bojos que havien aparegut
a casa seva? Faltava poc per a què un convidat a qui estava esperant arribés i
els havia de fer fora abans no... Tard! Algú picava a la porta! En Rajoy en
persona! Era car de veure, només parlava darrere una pantalla... La seva veu
estava alterada i va començar a parlar sobre coses que ningú entenia fins que
algú va dir:
—Volem votar! —i Rajoy s'encengué com si li haguessin posat un petard al
cul.
Ignatius cantussejava baixet:
—Españolizaaar —mentre feia pilotetes amb els mocs que es
treia del nas, i seguia dient— A vosotras también os vamos a
españolizar pequeñinas!
El Rajoy era el fantasma del present. I el del futur, llavors, qui era? Qui
s'amagava darrere aquella caputxa negra?
Els darrers acords de Süskind encara suraven eteris, quan un perfum
desconegut atrapà els sentits de vius i morts, sotmetent-los. Fantasmes de tots
els temps conspiraven per tenir més poder, però no eren capaços de sortir del
microcosmos malaltís que havien creat.
—És això el buit? És això el no-res? —gemegava una veu enmig d’aquell
pandemònium. Només era una gota, perduda en un mar de sal.
—No! —digué una veu poderosa entre tots ells. Això és ni més ni menys que
el teatre que he creat per entretenir-vos, ignorants, per ocultar les meves
malèfiques intencions de dominar el futur. El present i el passat seran els
meus esclaus. Només cal esborrar-los i crear d'ells el futur pròsper que
mereixem.
I un soroll eixordador de cristalls trencats que recordà el trencament de
la bola de Charles F. Keane, ho envoltà tot amb neu maragda. Una estranya
música es va poder sentir arreu. Tothom es llençà a terra: era la cançó de
l'anunci de la Lotería! La cançó de l'any passat, com un fantasma
amable, la recordava tothom; aquest any, fins i tot els seus protagonistes en
fugien espaordits. La melodia era una simfonia de tons diabòlics que, tots
plegats, composaven una arma letal. Acords menors, notes lentes, dissonants:
feien venir mal de cap. Tothom restà intranquil i la suor freda s'apoderà dels
malvats esperits.
Començaren a morir tots, fins i tot els que ja estaven morts. Es marcien,
es donaven per vençuts. Tornaven als seus vicis, als vells fracassos. I el pou,
aquell cop, era vast, insondable. Qualsevol observador diria que tot estava
perdut, que l'esperit per un futur millor havia marxat per sempre en veure
aquell desori. I tanmateix, una petita espurna refulgia, tremolosa, en una
foguera, un mormol distant, augurava la primera alenada del gòlem dorment.
Potser el desig de llibertat els desvetllaria. Està escrit en la Torà:
"Més fàcil fou treure'ls d'Egipte, que treure a Egipte d'ells".
I és que l'anhel de llibertat era molt gran. Tant, que fins i tot aquells
que semblaven ben morts, començaren a ressorgir d’entre les tombes talment com
zombis, volien conquistar el món.
Com un fènix, el fantasma del futur ressorgí de les seves cendres, perquè
tot i la desgràcia al fons sempre hi quedarà l'esperança. I amb un dit
esquelètic assenyalà un llibre de pàgines en blanc, tot convidant-los a
escriure el seu futur i el que quedava per fer.
—Ho teniu clar, oi? —preguntà—. Doncs ja podeu agafar un boli i
començar.
Se'ls quedà mirant, impassible, esperant la seva reacció.
Va ser aleshores que l'Ignatius va aixecar la mà, lentament i va dir:
—Per a què serveix el boli? Jo sols sé donar ordres pebroteres.
I allò va ser com un tret de sortida. Tots els nens, cultes i incultes,
agafaren els seus bolígrafs i es llençaren sobre l'Ignatius. Fins que acabà
talment com l'Home Il·lustrat de Bradbury. Cada inscripció en la pell era un
relat de la ineptitud política a Espanya. El cos maquillat de futur, la ment
buida. Les ordres pebroteres brollant-li marcides dels ulls i les orelles.
Ignatius era un no ningú.
—El futur depèn del que vàrem escriure entre les hores del nostre passat
—cridà Ignatius—, res del que faci ara canviarà el meu futur.
—No has entès res, Ignatius! Cal que canviïs el present —digué el
Patge—. Duc regals: or, encens, mirra. I a tu carbó, necessites millorar.
Desembre 2013 i gener 2014
Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Edgar Cotes Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre
TereSM
Marta Pérez Sierra
Glòria Tudela Galbis
Josep Manuel Vidal-Illanés
M. Montserrat Medalla
Aitor Zaius
Carme Rosanas
