Barcelona està morta. I té gana.
El colom picoteja
l'ull del gos que remena la cua, indiferent. Ella camina lentament, no pot
córrer, però té gana, molta gana. Mentre va viure a Barcelona no havia menjat
mai carn, però les coses canviaven. Ja s’havia mort un cop.
El gos borni la
segueix. Camina pel carrer de Verdi avall, famolenc. El seu olfacte només capta
la flaire d'un viu que s'amaga a prop. Udola. El caní, més veloç, se li avança,
tot perdent-se de vista en una cantonada. Els seus ferotges lladrucs auguren un
àpat ben fresc. Al girar la cantonada, el veu. És un bon àpat, en efecte. Però
l'estol de carnissers se li ha avançat. I ara són una dotzena. El gos els
gruny, indecís.
Deixa enrere
l'escena feréstega i continua endavant. Quan era viva, tenia por de la mort,
ara... De què tenir por? En vida ja tenia dubtes de la seva identitat. Un cop
morta, encara més. Tan aviat li semblava ser un home, com una dona. Freda.
El seu caminar
errant amb prou feines l'ha dirigit uns minuts, que acaba topant-se amb quelcom
de naturalesa encara més insòlita. Tres porcs senglars dessagnant-se en un
tancat! El parany per als zombis estava preparat.
—Són els temps
que corren —remuga el
franctirador.
El gos borni es
llença al tancat dels senglars sense rumiar-s'ho dues vegades. Ella el va a
seguir, quan un tret recorre l'aire. Pensa que aquell so, d'alguna manera, li
hauria d'espantar, però el seu cervell en descomposició no recorda per què.
Gira en sec i veu de cua d'ull algú que fuig. Inconscientment agafa el gos
moribund i comença a cruspir-se'l mentre es dirigeix cap a la plaça de la Vila,
un erm marcià, trufat de cràters. El rellotge de la torre assenyala l’hora en
què van caure les últimes bombes. I aleshores veu una turba de carnissers,
apropant-se-li. Ella també és un zombi, no pot ser que sigui la seva presa.
Encara no ho entén.
Mira el nom de la
plaça, Ibèria, llegeix sense entendre; i un altre cartell, Sant Crist. Alguna
cosa li diu que per allí trobarà refugi. Vagareja per la plaça, ja està
saciada. Entra a l'edifici del rellotge parat. Què és, una església?
La noia, tan
plena de vida, flaira amb fàstic i desig alhora. El record d'haver estat viva i
la fam batallen dins del seu cap putrefacte. Sent que deixa un panteix estrany
aquell cos fresc, s'amaga, no ha tingut sort de sobreviure en aquesta ciutat
que es devora tota ella.
L'edifici està
ensenyorit per una atmosfera enrarida. Ben al fons rere del que sembla un
altar, un home el fita brandint el seu punyal ensangonat, que brilla junt amb
la lleu llum d'un ciri. Respira amb dificultat degut a l'excitació de ser
testimoni d'un panorama tan esperpèntic, homes sense cames, s'arrosseguen com
cucs, caps sense ulls, mosseguen l'aire. Ella mira l'home del ganivet. És viu?
Dubta un instant abans de discernir la naturalesa d'aquella silueta. Els ulls
enfonsats a les conques són l'indici que realment també una espurna de
vitalitat encara hi nia. Una espurna cruel, però. Enfortida a l’esguard de
l’ombra abjecte d’àngels venjatius. Vol ser forta i deixar els dubtes, si no
pren aviat una decisió, aquell instant etern passarà com el llamp, un record a
la penombra.
És aleshores,
quan l'home, que l'ha pogut fitar millor, abaixa el punyal. En el seu rostre
s'hi esbossa un somriure de complicitat.
—No ets la única
—digué—. Mira al teu voltant.
I així ho féu.
Tots eren morts. O potser no?
Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Lluís Servé Galan
Miri Quatre
TereSM
Montse Medalla
Edgar Cotes
