Portava a la mà una carpeta vermella amb
una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET.
DAVID D. LEVINE
Aquesta despertà la
curiositat de la gent. Es preguntaven quin secret hi podia amagar. Espionatge,
drogues, assassinats... Què sinó? Però ningú no sabia que no tenia res a veure
amb tot allò. Era l'única manera de què algú s'interessés pel document que hi
duia: el seu currículum.
Yuriy cargolava, amb
mans expertes, un kosyak. Les cicatrius, la navalla i els tatuatges,
l’assenyalaven com a membre de la Bratva. Però una estranya malformació dels
genolls l'obligava a portar un caminar de dansaire que molt sovint negava la
seva condició mafiosa.
Una mà tallada amb
manilles. Sang i una maleta desapareguda. Hi havia un mort i estranyament feia
olor de dolç però ni el gos de la científica s’atrevia a acostar-s’hi... Potser
un boig?
Yuriy i el seu caminar
dansaire s'allunyaven amb la maleta.
Tingué la temptació de mirar dins. Era massa intel•ligent per deixar-se endur.
A pesar que el cadàver
semblés humà, no ho era. Només hi havia una explicació que justifiqués aquella
flaire dolça. Era un alienígena. Si hagués estat d'una criatura coneguda no
hagués valgut el que valia... I ell pensava treure'n uns quants calers. Calia
distreure al personal per endur-se el cos i la carpeta.
La balisa inserida en el
cos alienígena començà a emetre senyals. Els exosquelets cibernètics
s’activarien en qüestió de minuts.
Finalment, en necessitar
les dues mans per cargolar una cigarreta, va decidir deixar la carpeta sobre la
taula d’aquell bar. Quan la va encendre, el fum no va permetre veure com es
desfeia aquella realitat virtual on havia anat a descansar, el bar ja no hi
era. Ni tampoc la carpeta. Tanmateix, aquell era el menor dels seus problemes.
No estava sol. I aquella estranya silueta ho corroborava... Li va parlar amb to
greu i li demanà on estava el cos que duia la carpeta que havia robat. Yuriy va
llançar-li la burilla a l'ull. Comprengué que estava en problemes quan l’enemic
ni s'immutà i va veure un besllum de somriure en les seves faccions paoroses.
La navalla va caure sobre la tapa de la claveguera i el so metàl•lic va
clavar-se als receptors auditius d'aquella bèstia. Xisclava. El keplerià es
defensà ruixant el rostre de Yuriy amb una baba corrosiva. De retruc, la
carpeta també va rebre la seva ració d’àcid. El Yuriy ni es va immutar. Es
netejà la baba del rostre amb un mocador de paper i, sorneguer, se'l quedà
mirant fixament.
—Si això és el millor
que podeu fer —va riure Yuriy, sorneguer—, els keplerians esteu ben fomuts!
Quatre compatriotes
kleperians llambrejaven darrera seu armats fins les dents. La carpeta com per
art de màgia desaparegué.
La invasió definitiva
dels kleperians arribà poc temps després. Ja era massa tard per aturar-los?
Un matí Yuriy es polia
les ungles amb la navalla quan li va caure al terra, aleshores recordà
l'estranya reacció del primer kleperià. Havia de fer alguna cosa, va pensar
mentre s'incorporava. Els sons metàl•lics els anul•laven! Va guaitar-se al
mirall i va passar a l'acció. Els atrauria cap a les reixes armat amb la
navalla... Una idea brillant! Començà a colpejar les reixes com si no hagués
demà, preparat pel pitjor, però també per guanyar.
El salt temporal va dur
la flota de reforç kepleriana davant Saturn. Les grans potències es disposaren
a armar les seves atòmiques.
—Hauríeu fet bé en
llegir el meu currículum —els amenaçà—.
Ara sabreu el que és bo —conclogué mentre un so metàl•lic eixordador
barrejat amb crits espasmòdics i aguts de dolor omplien la foscor. Yuriy
somrigué gaudint del dolor aliè.
En un racó perdut de la
fredor silenciosa de l'espai profund, els amos que subjugaven els kleperians,
ho van veure i es van emprenyar. Només ells tenien potestat per agredir els
seus keplerians. Decidiren que els humans no els podien fer competència i els
exterminarien.
Encara mantenia contacte
amb membres de la Bratva que no tardarien en arribar.
<<S’acaba el temps
per als kleperians>>, pensava en Yuriy.
Yuriy obrí la maleta. No
pogué evitar riure en observar el seu contingut: un bon grapat de megàfons. Els
keplerians estaven perduts si aconseguia connectar-los a les campanes del
Vaticà repicant a missa. Ell i els altres cinc mil camarades repartits pel món.
Podrien?
Juliol-Agost, 2013
Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Edgar Cotes Argelich
Alícia Gili Abad
Ferran d'Armengol
Mark Olsson
Miri Quatre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada