Portava més de
mitja hora intentant arrencar el DeLorean sense èxit, fins que va caure en un
petit detall: Liv Shampoo havia robat tota mena d’esportius estrafolaris, tot i
que mai s’hagués imaginat que fugiria de la bòfia en aquell trasto rosa.
«Rosa», va
pensar. La solució per fer el pont al sistema elèctric del cotxe també seria
rosa: duia el vibrador carregat a la bossa. Liv s’estremí de plaer quan el
motor arrencà amb un brogit encabritat, submergint-la en un calidoscopi de
sensacions humides.
Havia fixat la
data: “20 d’agost del 1335, Egipte”.
Tot d’una, els
fars del vehicle il·luminaren una cambra mortuòria en penombres. Sarcòfags,
terrisses i quadrigues atapeïen la sala. Decidida, es va treure el xiclet de la
boca i el va enganxar al canvi de marxes; es va calçar unes sandàlies i va
sortir a explorar. Caminà entre atuells decorats, estàtues de soldats vestits
amb armadures d’or, però el que més li cridà l’atenció va ser l’estàtua que
duia una llarga túnica ratllada, subjectada al coll per una cinta. Es
visualitzà vestint aquella majestuosa peça de roba. I se la va emprovar, així
vestida no cridaria tant l’atenció. Va buscar corrents un mirall i quan el
trobà, després de netejar-ho amb una altra túnica, es contemplà embadalida.
Estava realment potent.
«Això no
m’ajudarà a sortir», va aturar-se. «Pensa, Liv, pensa…», es digué mentre la
imatge del mirall començà a distorsionar-se.
Amb pas solemne
es va decidir a resoldre els paranys amagats en aquella piràmide i sortir a
buscar aquell marrec d’en Tutankamon. La nit queia sobre el desert. Un ventijol
suau l’acaronà. La llum d’unes torxes i una música embriagadora orientà les
seves passes. Mentre caminava, va veure un llum al cel més brillant que cap altra
estrella i que s’anava fent cada cop més gran. La música que provenia d’un
campament proper a la riba del Nil es transformà en un cor de laments que
entonava una salmodia hipnòtica. Liv se sentia cada cop més atreta cap a
aquelles veus, i no podia deixar de mirar aquella llum que se li acostava. El
cap li ballava. L’atracció que sentia li impedia aturar-se. Duia la túnica
reial i tothom li feia reverències. Era inevitable participar en la cerimònia.
Una munió de mans desitjoses la portà fins l’origen del focus enlluernador, que
ara havia aterrat. Nubis i egipcis es postraren per igual.
Un home amb un
estrany casc de falcó se li acostà. Quan parlà, la Liv va veure que no era un
casc, era el seu cap. No ho va poder evitar, va treure el mòbil de sota la
túnica i va fer una foto. Llavors, van pensar que era una bruixa vinguda del
més enllà. L’home, en veure el flash que sortia d’aquell estrany aparell, es va
agenollar davant la Liv, que amb un nus a la gola, l’observà. L’home falcó un
cop refet, va posar-li una urpa damunt el front. Els pensaments de la Liv es
van fondre amb els del viatger estel·lar.
De sobte el déu
Ra sentí la necessitat de tenyir-se les plomes perquè no se li veiessin les arrels.
La Liv va fer sortir el sol. Ra, déu del Sol havia trobat la seva deessa. Liv
portà de la mà al déu fins el DeLorean rosa. Junts polsaren el botó d’ignició a
l’atzar.
20 d'agost, 2013
Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Mark Olsson
Miri Quatre
(Doc's)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada