Torneig #DL3F: Jack l'Extraterrestre

En la ment d'Hèrcules S. Lupin, bibliòfil empedreït, només hi travessà una data i un lloc en el mapa quan va veure el DeLorean: 31 d'agost de 1888, Londres. Ja veia la boira espessa de les nits de la gran City. Sabia la data que calia marcar. El destí era inevitable i volia ser-hi ja mateix.

Arribà a Whitechapel poc temps després. Però el viatge no havia estat sense incidents,  la pantalla dels comandaments del DeLorean indicaven que les bobines s’havien socarrimat. El fum que sortia del motor no indicava res bo. Però ara no tenia temps per pensar amb allò. Ja pensaria després en com tornar.

 La boira continuava envoltant-ho tot amb la seva aura sinistra. I un crit trencà el silenci. L'esfereïdor bram glaçà la sang de l’Hèrcules. Sabia qui podia proferir tan paorós xiscle i a causa de què, en tenia una idea ben clara. El crit no venia de molt lluny. Tombà la cantonada ràpidament, buscant el seu origen. Ningú. Només el silenci. Tenia por d'haver arribat tard. Pensà en tornar al DeLorean, però el condensador de fluix estava fet miques. Mirà les ombres amb temor. I llavors guaità el toll de sang que s'anava eixamplant lentament. Ja era massa tard.

Havia somiat fer un salt en el temps, salvar la xicota i tenir una novia impressionat! Com l'envejarien a ell!  I entraria a la història com l'home que atrapà a Jack l'Esbudellador. Però, de moment la cosa no anava com havia ambicionat. Tanmateix, el setciències d’en Flanagan no gosaria a riure's més d'ell. Havia de tornar al cotxe, havia d'aconseguir-ho. O potser hauria d'esperar fins al següent assassinat. De fet, no li caldria investigar, ja que en realitat sabia quan passaria. Només li caldria esperar.

Però, llavors s'adonà... la sang no era roja?  S'apropà. Era possible que no ho sabés tot d'aquell assassí? Sang verda? La seva víctima tenia sang verda? Reflexionà un instant... Només hi havia una única explicació. La víctima no era humana. Podia ser possible que fos vulcaniana? Llavors, ho va entendre tot.

Li caldria ajuda... però qui el podria ajudar? El Doc? H. G. Wells? Terminator? El capità Kirk? El senyor Spock? Fos com fos havia de fer alguna cosa, un pont potser, al condensador de fluix. No sabia què fer. I llavors un platet aparegué en el cel. Eren els vulcanians que venien a buscar el cadàver! I després un altre bramul. L'animal tenia ulls llampeguejants, d’aspecte humanoide, amb morro i uns braços en forma de milers de ganivets famolencs de sang. Allò no li agradava. I per acabar-ho d’adobar, tenia el musell tacat de sang roja.

Ara ho entenia tot. Jack l'Esbudellador no era humà. I en realitat, aquella nit ja portava dues víctimes, no una. La que veia ara era pèl-roja; amb ulls foscos i negres, exorbitants, i un cos d'infart si no fos pels budells penjant. Tenia bon gust el monstre! Aquest alliberà la víctima dels seus ullals i el cos caigué desplomat al terra, tacant-lo de carmesí.

La bèstia ensumà i dirigí la seva mirada vers on estava ell. Ara Hèrcules era la presa. On parava el seu DeLorean quan més el necessitava? Un dels vulcanians li feia senyes, però estava massa acollonit per moure's. Temia que aquell fos el seu final. Però, el monstre, en veure els vulcanians i els seus fàsers, fugí cames ajudeu-me.

S'assegué, extenuat de por, sense adonar-se que es tacava la roba de sang de la noia. En primer lloc, el vulcanià el mirà amb expressió escrutadora, despectiva. Però, finalment es presentà amb l'habitual salutació vulcaniana. Després, li explicà que aquell monstre s'havia escapat de la seva nau.

—De la vostra nau? —va exclamar Hèrcules enfurismat—. És un assassí que mata a sang freda! Per què no havíeu vingut abans? —el vulcanià abaixà el cap.

—La tecnologia de fluix per viatjar en el temps és massa desenvolupada per a nosaltres. No entenem com vosaltres, uns humanoides tant poc intel·ligents, podeu aconseguir dominar aquesta tècnica— respongué el vulcanià afligit —. No sabíem com venir!

El vulcanià va treure un aparell.

—És un tricòrder mèdic —explicà. La pèl-roja  ja sagnava menys però la hemorràgia no parava. Havia de fer alguna cosa aviat si volien salvar-la —. La nostra tecnologia mèdica pot ajudar aquesta pobre dona —acabà dient i enfocà amb l'aparell, que feia sorollets, a la noia. Hèrcules al·lucinà amb la seva ràpida cicatrització, malgrat que coneixia perfectament els poders dels tricòrders. Ell sempre havia vist totes les sèries d’Star Trek! Encara que, ni ell mateix no acabava de creure’s del tot el que estava veient. La noia s’incorporà confosa i mirà amb horror les orelles de punta  del vulcanià. Hèrcules comprengué el seu espant i féu un senyal al vulcanià perquè es retirés.

—No tinguis por, són els nostres aliats contra aquesta bèstia —li digué fent-se el milhomes— queda’t aquí mentre ens ocupem que no faci mal a ningú més —la noia pèl-roja assentí en silenci, entre embadalida i espantada.

Hèrcules s’aixecà i seguí als seus aliats.

Els vulcanians, amb els seus fàsers a mode atordir, recorrien els carrers de Whitechapel. La boira i la foscor no ajudaven. Hèrcules caminava una mica indecís, aquella no era la solució, de què servia conèixer els fets, si no se n'aprofitava? El DeLorean! Allí estava la solució.  Hèrcules es va encarar a un dels vulcanians dient-li:

—No tindrien alguna cosa per arreglar el meu DeLorean? El tinc espatllat!

El vulcanià el mirà dubitatiu:

—És una tecnologia molt avançada, i desconec el seu funcionament,  però ho podria intentar—va dir encarant el seu tricòrder—. T’acompanyo jo mateix, em dic Spark. On està el teu vehicle?

L’Spark i l’Hèrcules es dirigien cap al DeLorean quan, de sobte, una ombra sorgí de la foscor. L'Esbudellador es llançà sobre l'Hèrcules. Aquelles urpes afilades es clavaven en la seva pell.

<<Ja he begut oli>> pensà, empudegat per aquell nauseabund alè alienígena. Però, el vulcanià, impertorbable, posà els seus dits sobre la bèstia i li féu un pinçament vulcanià tan potent que hauria estabornit a qualsevol ésser humà a l'instant. Tanmateix, aquell animalot era més fort que qualsevol humà. L’Spark tragué a Hèrcules de sota les urpes de l’animal amb una estrebada.

—Això no funciona —cridà Hèrcules. — Correm al cotxe, només un salt en el temps ens pot salvar!

Arribaren al DeLorean amb Jack l'Esbudellador perseguint-los de ben a prop i amb una expressió famolenca en el seu rostre. L’Spark observava el vehicle amb sorpresa. El sobtava que una màquina tan primitiva pogués viatjar en el temps. Hèrcules observà al seu nou company.

—Si no arregles aviat el cotxe, serem l'esmorzar d'aquesta bèstia.

El vulcanià aixecà una cella:

—Com saps que és la seva hora d'esmorzar?

Hèrcules esbufegà mentre la bèstia corria cap a ells.

—Engega'l, si us plau, engega'l —li pregà.

—Ja està. Calia reequilibrar el canal de fluix. Ara només cal introduir una data.

Hèrcules rumià durant un instant.

—Quan vàreu conèixer la bèstia?

—Fa exactament, vuit mesos, dos dies,  dues hores  i dos-cents milisegons —contestà, inexpressiu.

—Doncs, som-hi. Hem d'aturar el vostre primer contacte.

Llavors aparegué la pèl-roja. Els vulcanians l'havien salvat, però amb tot plegat l’Hèrcules l'havia oblidat completament:

—No anireu en lloc sense mi! —cridava— No em deixareu sola aquí amb aquesta bèstia voltant pels carrers de Londres!

Allò distragué al monstre que girà cua. La noia s’adonà que havia atret l’atenció del terrible animal i es quedà petrificada.

—És una oportunitat per pujar al cotxe i fugir —digué el vulcanià impertèrrit.

Enfurismat, Hèrcules, replicà:

—No ens anirem sense ella. Així és com feu els vostres primers contactes?

—El benestar de la majoria, està per sobre del benestar de la minoria, humà! —replicà l’Spark.

Hèrcules arrabassà l’arma fàser del vulcanià i disparà a Jack. Això sorprengué a la bèstia que caigué de bocaterrosa. La pèl-roja aprofità la distracció per esquivar al monstre i aconseguir pujar al vehicle. Aleshores, besà a Hèrcules als llavis.

—Arrenca, arrenca —exclamà Lupin, ruboritzat, després d'aconseguir separar els llavis de la dona.

El vulcanià obeí immediatament. El que no sabien és que l'alien Esbudellador s'havia enganxat al parafangs del DeLorean.

—Karen Holmes. Encantada —digué besant-lo per segona vegada—. Puc saber el nom del meu salvador? —preguntà amb un somriure insinuant.

—Hèr...cul...es —contestà balbucejant—. Hèrcules Sherlock Lupin. Un plaer.

L’Spark posà els ulls en blanc.

—Humans, sou ben estranys. Fascinant!

El DeLorean saltà en el temps, vuit mesos, dues hores, dos minuts i dos-cents milisegons. Però, no es trobaven al Londres victorià que s'esperaven, sinó que davant tenien un enorme desert pedregós.

—M'he pres la llibertat de modificar el vehicle per poder desplaçar-nos també en l'espai i poder accedir al lloc originari dels sauris X-24  al quadrant ALPHA—explicà el vulcanià.

Gran error.

Només obrir, Hèrcules sabé que estaven en problemes: el planeta estava ple de bèsties esbudelladores, i en el parafang n’hi havia una altra. Hèrcules havia vist masses pelis de viatges en el temps, per saber que no era bona idea enfrontar a Jack amb el seu alter ego. Però, quin era en realitat l'altre Jack l’Esbudellador? Tots tenien el mateix aspecte famolenc i ferotge i se’n veien a milers. Només hi havia una única solució.

—Hem d'emportar-nos el nostre Jack del futur i fugir amb el cotxe desert enllà —proposà l'Hèrcules.

—Però, què t'empatolles? —digueren a l'uníson l’Spark i la Karen.

—És l'única manera. Sinó canviarem el futur.

—Ja hem canviat el futur, humà —replicà el vulcanià—. Jack l'Esbudellador segons les fonts humanes cometé cinc assassinats en total —Karen els mirava a tos dos alternativament amb cara de no haver comprés res—. I en realitat ara no n'ha comès ningun. Jack l'Esbudellador ja no existeix...

Hèrcules fent memòria va recordar que la primera dona morta va ser una tal Mary Ann. Per tant, aquella pèl-roja havia de ser d'una altra línia del temps. Potser sí existia Jack l'Esbudellador, però ara devia ser-ne un de diferent. S'adonà de què la història no es pot evitar, mentre mirava la noia embadalit. I és que era una preciositat... Quina enveja tindria en Flanagan quan la portés a casa! Allò sí seria canviar ben bé la seva història!

En veure la pal·lidesa del rostre del vulcanià, que semblava haver-se convertit en granit, Hèrcules trepitjà a fons l’accelerador en lloc seu i s’allunyaren a màxima potència, desert enllà. No disminuí la velocitat fins que s’assegurà que l’únic que els podia perseguir era el núvol de pols que aixecava el DeLorean. Però, s’adonà que quedava una última cosa per polir. I aquesta encara estava enganxada al parafangs. Per segona vegada arrabassà el fàser al vulcanià i el canvià a mode matar. A continuació, obrí la porta del cotxe amb parsimònia, expectant al més mínim moviment de la criatura. Immòbil. Tanmateix, decidí curar-se en salut. Disparà al cadàver de la bèstia a discreció, per assegurar-se’n. La bèstia no reaccionà. Hèrcules sospirà alleujat. Tot seguit, es mirà al vulcanià amb mala cara.

—Aquí sobra gent maldestre, tot ho feu igual! On està la vostra lògica vulcaniana ara? T’has deixat endur per les emocions, com un humà qualsevol —li replicà sense immutar-se, fent-se el valent—. Ja pots anar dient-me les coordenades de la vostra nau, que t’hi porto i així mireu de solucionar els vostres errors sense molestar-nos.

Ell, com sempre havia vist que els vulcanians fotien la bronca als humans pels mals primers contactes, gaudí del moment.

L’Spark baixà del cotxe i amb la seva salutació habitual, s’acomiadà:

—Llarga i prospera vida, humà, heu resultat fascinants, il·lògics però fascinants.

Ara sí, ja podia tornar a casa. I tenia unes ganes boges de presentar-se del bracet a la feina, amb la pèl-roja! Com es moriria d'enveja en Flanagan... Hèrcules no sabia res d'ella, excepte que se'l mirava amb devoció. Haurem d'anar a comprar roba, pensà mentre programava el DeLorean.

S'acomiadà dels vulcanians amb la mateixa salutació d’ells i la falsa promesa de tornar a la pèl-roja a la seva època. Ningú havia dit que els humans no mentissin, oi?

Tot seguit, el vulcanià s’esvaí entre un tornado de llums daurades. L’Spark tornava amb els seus.

Quan entrà a l'oficina, la pèl-roja —que no recordava si es deia Lorean— el besà efusivament, mentre el Flanagan s'ho mirava bocabadat. O bé es deia Karen? Tan se val. A l’Hèrcules, en aquell moment, no l'importava gaire el nom de la noia del temps... Només la cara de babau del Flanagan.... i els ulls de xai degollat de la noia, que l'omplien més que cap aventura que pogués viure. I amb el DeLorean en tenia promesa de moltes més. 

21 d'agost, 2013

Autors:

Ferran d'Armengol

Alícia Gili Abad

Edgar Cotes Argelich

(McFly's)