#T04G: Satanàs, Totpoderós

És per això que totes les cabres tenen ulls de dimoni i la cua tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles.

J.L. i W.K. GRIMM

Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador. Havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.

"Què vol dir tot això?", es preguntà en despertar.

Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria. Encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: on en trobaria una? Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que se li van tirar a sobre. Allà començava la diversió. Res d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava Mia Farrow. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de Helter Skelter. Flipava. Era la primera vegada  a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però, se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans, però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.

—Com et dius?

Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven!

L’exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell  bar s’hi sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l'aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.

—   Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa.

—I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —va etzibar-li.

Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Ella respongué amb una foto a l'Instagram que repiulà al telèfon i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Aquell intens duel va quedar en un —aparentment amistós— empat. El dimoni i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però, llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i féu:

—Com t'atreveixes! Has agafat el meu perfil dolent!

Ella se'l mirà xarrupant el seu Dry Martini —no entenia aquella moda dels gintònics— i li digué:

—Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.

—Tu ho has volgut —respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia.

Satanàs la posseí, però ella contraatacà traient l’Iphone i haquejant-lo. Ara cadascú dominava l’ànima del altre. Contra la seva voluntat, el Príncep de les Tenebres s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.

Els dimonis sortiren de l'Infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts d’ell, així que van decidir fer-ne alguna de grossa, per molestar, més que res.

Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra.

"Què vol aquell penjat?", va pensar.

Satanàs no els deixava fer res, mentre ell tuitejava, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon. Era tota una revolta! I entre glop i glop de bourbon es demanava:

“No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!”

Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les S.S. No acostumava a ser un dimoni súcube, però la feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda, la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap. Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.

Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides. Sixtus pensà:

“Exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! I la rossa i el porter! Això és una peli de R. Rodríguez?”

I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant:

“Els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria”.

Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds.

Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per la Macarena.

Començava l'apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren en les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent.

I llavors es sentí un crit per la megafonia: "Talleu! És bona!". Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra. Era un dimoni de debò. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos.

I mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex. L’exorcista havia aconseguit la seva fita, havia haquejat l'ànima del dimoni, l'havia tancat al joc, i game over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú va connectar-se a la xarxa per jugar al nou Satanic World. Una munió de zombis sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, l’exorcista, cercava una solució. Però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs.

A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. Satanic World només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava piratejat. La banda sonora començà a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa en el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc. De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Una altra mala opció, el llibre que va obrir era De Vermis Misteriis i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar,  es quedava amb l'Iphone i el Twitter. Tampoc sabia que els utensilis electrònics els carregava el Senyor i els piulava el dimoni.

Mentre es prenia un cafè rere l'altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella indecència. L'informàtic buscava una solució. Era responsable d'aquell  joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Llavors es va trobar amb un botó vermell, "prémer només en cas d'emergència". No recordava que feia exactament però va decidir esperar, potser amb un reinici n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Santanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes. Encara que trobar-te amb una Magnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar-ne fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula.

Però, se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:

—Sati xato, hem de parlar.

Satanàs va intentar escapolir-se com va poder.

—Ara mateix no puc, tinc coses a fer.

—No fugis de mi —replicà Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida.

Satanàs se la mirava divertit.

—Escolta, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit!

Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Magnum, entaforant-se-la a la pitrera. El que no s'esperava Salomé, era l'arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una riallada malèfica.

—Ja ets meva petitona!

Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més al Resident Evil! Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers. Les muses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel•lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi.

No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que  impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant! Com... com només ho feia a casa! Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o la desitjava, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions. L'ignorà. Ja ho tenia clar. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent  que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.

Octubre, 2013

 

Autors:

Sergi G. Oset

Hugo Camacho

Alícia Gili Abad

Ferran Armengol

Edgar Cotes i Argelich

Mark Olsson

Miri Quatre

Montse Medalla

Glòria Tudela Galbis

Vicent Terol

Tere Essa Ema

Josep Manuel Vidal-Illanés