El
DeLorean aparegué en una cruïlla polsegosa. Un cartell anunciava: “Universitat
de Miskatonic”. L’altre: “Cementiri de Providence”.
Aleshores
l’Alfred va recordar el lema “De la Llum a la Foscor”, i va girar cap a la
Universitat, sabia que allà podria trobar una pista del que estava buscant: les
criatures de la nit es reunirien a mitjanit a la torre més alta. Hi havia lluna
plena. Era el moment d’actuar.
Potser
s’estava suggestionant, però li semblà que als voltants de la Universitat
començava a fer pudor de peix podrit. Els fanals de gas emetien una llum
diluïda entre la boira, tot desdibuixant els arcs i portalades gòtiques
envoltades per la penombra.
L’Alfred
va aparcar el DeLorean encarat cap a sortida i va començar a caminar sota la
mirada freda de les gàrgoles alades de la torre. Aquells ulls de pedra li
recordaren alguna cosa, però no sabia ben bé què era.
La
boira cristal·litzava amb una patina corrosiva damunt l’estructura del DeLorean.
La fortor a descomposició impregnava els carrers.
«De
la Llum a la Foscor, de la Llum a la Foscor», es repetia l’Alfred, disposat a
tornar totes aquelles criatures a l’Inframón a temps. Sense donar-li més
voltes, trencà una de les finestres del primer pis i s’esmunyí a dintre de la
universitat.
El
vent miolava queixós entre els passadissos. Alfred avançava tot ajudant-se amb
uns llumins. Una veu rogallosa recitava uns versos: “Um bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo”. Era el seu
mantra. Volien poder. L’Alfred no estava disposat a perdre. Es palpà la butxaca
de la jaqueta i el tacte de l’estatueta que hi portava li atorgà seguretat. Era
la millor arma que podia tenir. Avançant entre els sons del grinyolar de les
portes, la va treure. Aquell passadís no semblava tenir fi.
De
cua d’ull va descobrir una ombra que l’anava seguint. Va agafar l’estatueta de
sal amb força. Començava a sentir calor. No era una bona senyal. Si arribava a
fer-ne molta, l’estatueta es desfaria a la seva mà, perdent el seu poder.
Desitjà trobar-se de nou a la seguretat de la cabina del cotxe, amb el llampant
panell de control i els seients de pell.
Buscava
desesperadament la sortida. Al fer una fugaç ullada a l’ombra, s’adonà que
aquella silueta li resultava estranyament familiar. Era la mateixa ombra que se
li apareixia en somnis, la que se’l volia endur més enllà d’aquesta dimensió.
Accelerà el pas per pujar a la torre, sentí un: “bema tare sendara jri sarva loka washum kuru jo” i va veure la
foguera. Cremaria l’estàtua. Les llengües de foc s’alçaren prenent l’aparença
de mil tentacles primigenis. D’allà dalt, el foc il·luminava el DeLorean.
L’asfixiant
calor el feia dubtar: marxar el més ràpid possible o acabar la seva missió?
Un
crit esgarrifós travessà la realitat i li congelà la sang. L’estatueta començà
a vibrar. Les flames s’escamparen per altres plans. El fum espès, provocat per
la reacció del foc sobre la sal, va confondre els éssers fantasmagòrics de la
torre… «De la llum a la foscor».
Buscaren
refugi en la ombra que perseguia l’Alfred i així la feren més forta, més fosca,
més extensa.
Alfred corria com
un esperitat, en aquells moments encara no podia saber que els seus cabells ja
eren blancs. Es sentia com un titella. Totes les criatures de la nit es van
fondre amb l’ombra que s’anava fent gran. L’única opció era saltar fugint del
foc i de l’ombra…
Al
saltar per la finestra alguna cosa el va agafar pel turmell. La cremor va donar
pas a un fred intens. Va continuar arrossegant-se. Es desfermà una tempesta
elèctrica. Allò potser acabaria amb l’ombra, però l’Alfred tenia altres coses
per resoldre. Sentia calfreds.
En
haver-lo tocat, alguna part de l’ombra havia entrat dintre seu. Però no al cos,
sinó a la seva consciència, la seva ànima. Alfred, i la cosa que portava a
dins, van encendre el motor del DeLorean. Era temps de tornar a casa. L’Ombra
volia conèixer el futur.
22 d'agost, 2013
Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Mark Olsson
Miri Quatre
(Doc's)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada